Em refereixo als qui, al Diccionari català-valencià-balear, ocupen les accepcions 3 i 5 de l’entrada corresponent: avi, àvia, i persona vella (que, si fos ara, se’n diria de la tercera edat). I dic això arran de la comentadíssima notícia de la campanya que ha engegat l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès amb el suggeridor eslògan «Apadrina una paraula». Una iniciativa sens dubte carregada de bona voluntat: «apadrinar paraules en vies d’extinció o rescatar del desús el terme exacte que les designa, paraules obsolescents». Doncs bé, si aquest és el propòsit, trobo que faríem més via apadrinant una padrina.
   Una padrina estàndard, que no ens la cal anar a buscar gaire lluny, ens pot aportar, no una paraula, no: cent mil. Per a obtenir-ne una bona collita, les instruccions són les següents: Padrina, torni’m a explicar allò de la pedregada. I llavors agafarem un sac, que tindrem ben plegat a la butxaca, i l’hi pararem al davant un pic badi boca…

Marta Rojals, «Apadrina una padrina», dins No ens calia estudiar tant (Carcaixent: Sembra Llibres, 2015), pàg. 185

L’altre problema que tenen els sense sostre vinguts d’altres països és que són uns desarrelats. Si fossin com els catalans de sempre, que qui no té un pare pensionista té una padrina jubilada, no se’ls notaria tant, que no tenen casa. Potser els tocaria dormir en un sofà o en un plegatín al menjador o haurien de compartir habitació amb els fills de la cunyada, però almenys l’ajuntament no els hauria d’anar a treure d’aquestes naus de Déu ni els vindrien a fotografiar els diaris.

Marta Rojals, «Encara sort», dins No ens calia estudiar tant, pàg. 57