Ell i uns quants col·laboradors, amb un comboi de cinc o sis camions, anaven a carregar blat, oli i altres queviures als camps on les collites s’estaven fent malbé. Viatjaven de nit, jugant-se la vida per carreteres plenes de perills, vorejant la línia del front. La tieta Rosa, la seva dona, patia d’insomni i, en poc temps, es va aprimar fins a no tenir més que la pell i l’os.

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)

Don Joan Nadal era baixet, més aviat escarransit, o potser s’hi havia tornat, per mor dels anys que l’havien anat consumint, golafres tant amb la veu com amb la carn del seu cos, fins a deixar-lo pell i ossos. Potser de jove era tota una altra cosa.

Carme Riera, Temps d’innocència (Barcelona: Edicions 62, 2013)