El servent negre va entrar amb un fogó i una rostidora: va posar aigua al foc i després va desnuar un drap, d’on va extraure els millors grans. Es va posar a torrar el cafè, fins que va petar i va fumar un poc. Va retirar-lo i es va distraure a separar les pellofes, perquè deien que el vestiment del gra era el que feia més bon cafè. Va abocar les pellofes primer, doncs, a l’aigua que ja bullia. Tot seguit, va traslladar el gra a un morter, el va picar en bocins menuts, i també el va abocar al pot.

Alfred Bosch, Les set aromes del món (Barcelona: Planeta, 2004)

El gra es duia a moldre a la farinera, i allà ens feien la farina. La de blat es duia a la fleca, on es canviava per pa: un quilo de farina, un quilo de pa. Amb l’ordi i la civada es feia farina per als cavalls i els matxos, i de les pellofes del gra que quedaven de la mòlta se’n feien les farinàcies que, barrejades amb fulles de col trinxades, eren el pinso de l’aviram: gallines, ànecs i oques.

Josep Llopart Isart, Quan els carrers eren de terra (Ajuntament dels Hostalets de Pierola, 2015)