El bou era com un sac de boca molt ampla que feien córrer pel fons pla de la mar, arrossegant-lo des d’una barca, amb força, en direcció i a velocitat convenients. Era la pesquera en què, si disposaven o no de motor, la diferència era més gran. A vela, sempre atents als canvis del vent, l’operació de fer córrer el bou era prou més incerta. Depenia massa de la sort.

Víctor Labrado, Veus, la mar (Barcelona: Edicions 62, 2019)

Hi ha de tot, allí baix. Vols una grua de setze rodes? Allí, al Patíbul, davant Altea en tenim una també. Diu que és un camió grua que portaven d’Alacant a Mallorca. El duien a coberta. Es veu que els va arreplegar un temporal desfet, que els feia anar a cabotades. No devien dur-lo prou ben trincat, el camió, es va amollar i va anar a l’aigua. Els va caure allà al Patíbul. Són 130 braces d’aigua. Un mariner se’l va trobar al cap de poc. Mira si se’l va trobar que es va deixar la xàrcia allí, el bou tot sencer. S’hi va enganxar i no el va poder traure. Però després, ja no l’ha vist ningú. Es va parlar si valia la pena reflotar-lo. No ho sé. Això s’ha parlat, que l’han buscat i no el troben. Per allí passen uns i altres a tothora, amb la sonda, buscant-lo, per saber on està. No hi ha mans. Ningú l’ha pogut tornar a trobar. Si tots diuen la veritat, només hi ha una explicació: el fang se l’ha engolida, la grua.

Víctor Labrado, Veus, la mar