En essència, sa meu mare era un nuvolet d’energia expansiva, un focus de vitalitat i volença de llibertat, que necessitava un cos, una estructura bàsica, per no volatilitzar-se; una carcassa externa o graella tridimensional que li permetés ubicar-se en els temps i els espais pels quals transitava sense haver de sacrificar ni puresa ni esperit. Ni infància…
   I heus aquí el seu Jordi. I heus aquí les seves fes. Tant l’un com les altres constituïen els seus recursos, els punts on aferrar-se; els norais on subjectar el seu vaixell anímic, ansiós en tot moment de salpar a l’encalç de (o en qualsevol cas preservar) una puresa i una llibertat a les quals el seu esperit no estava disposat a renunciar; eren les pautes preestablertes i rígides, segures, d’un comportament a seguir que —per inqüestionat i per inqüestionable— no li requerien major esforç i li permetien seguir sentint-se ocellet, papallona entre flors o, en el pla més esponerós i procreatiu, reina de les abelles.

Pau Riba, Sa meu mare (Barcelona: Ara Llibres, 2014)

A Cadaqués és paraula molt viva, i a la badia hi ha molts norais: formes còniques de més d’un metre d’alçària, construïdes en pedra per a amarrar les embarcacions importants.

Josep Pla, Notes disperses (Barcelona: Destino, 1969)