—Abans de començar faci cafè perquè en havent dinat no n’he pres. Se l’han begut tot i he tingut mandra de fer-me’n per mi sola.
   Vaig encendre el fogonet d’esperit de vi. Quan es va morir la Cecília vaig fer tallar el gas perquè tenia por de morir asfixiat si algun dia em distreia i no em recordava de tancar el comptador abans d’anar a dormir. A l’hivern encenia la cuina.

Mercè Rodoreda, Jardí vora el mar (Barcelona: Club Editor, 1967)

A l’Edat Mitjana moltes malalties no tenien cap remei, ni tan sols res que les pogués alleugerir. Per això, no és estrany que els metges de l’època giressin la vista cap a l’esperit de vi, aquell líquid que no només servia per dissoldre-hi substàncies i obtenir medecines, sinó que també portava a un estat mental en què els mals devien semblar menors. L’esperit de vi era el que més tard s’anomenaria alcohol i també podia servir d’anestèsic.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)