Don Tomàs de Lloberola vivia en un pis del carrer de Mallorca. Les escorrialles de la seva època florida van servir per a moblar aquell pis d’una manera desgraciada i impròpia, i alguna calaixera o algun mirall, famosos dintre de la història de la casa, feien en el pis un paper enze i escrostonat de relíquia. Leocàdia, que era el nom familiar de la senyora de Lloberola, no tolerava que a cap d’aquests mobles hi arribessin les mans mercenàries, i cada matí, en tornar de missa, es dedicava a treure’ls la pols i a amoixar-los d’una manera tendra, com si es tractés d’amoixar les galtes d’una àvia paralítica que en un temps llunyà havia fet tronar i ploure.

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932)

Anem per parts, com aconsellava Jack l’Esbudellador. Primer: com pot ser que tot un ministre de l’Interior comparegui per dir que no sap qui va elaborar un informe policial que va fer tronar i ploure, i que va aparèixer en el moment just per condicionar unes eleccions que el mateix president Rajoy va descriure com «més importants que les generals», pel que hi estava en joc?

Sebastià Alzamora, «On és el patató?» (Ara, 15 de març del 2013)