Però una cosa són els instints i el plaer, i l’altra, del tot distinta, el voler fer passar la lletjor més exasperant com una exaltació dels sentits. Els referents o la imatgeria eròtica que manegen agències de publicitat i mitjans de comunicació, particularment a l’estiu, són a la líbido el que el fast food és al paladar: una teringa de productes insubstancials i greixosos, que tendeixen a deseducar el gust i a voler igualar-nos pel nivell més baix.

Sebastià Alzamora, «Tornar-se idiotes» (El Temps, 3 de setembre del 2002)

Però en aquest país nostre —sobretot per als seus governants ignorants, d’esquerra o de dreta— invertir en cultura vol dir construir museus d’art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment sumptuosos i espectaculars. Així és com va, i qui no s’hi sotmet amb el cor i amb la ment és que no entén encara la modernitat. Com si la modernitat, el benestar, i tot això que en diuen el progrés, hagueren de suposar necessàriament la destrucció d’un dels més singulars, bells i densos paisatges humans, allò que els valencians hem sabut produir com a cosa única i pròpia. I el triomf definitiu de la lletjor.

Joan F. Mira, El tramvia groc (Barcelona: Proa, 2013), pàg. 101