Al llarg de la seva vida laboral jo he vist a mon pare amb bicicleta, Mobilette, Guzzi, Vespa i posteriorment amb Dos Cavalls i 4-L. I l’única vegada que va patir un accident va ser quan anava en bicicleta, que es va fer malbé l’os de la música. Per si algú no ho sap encara, l’os de la música és un petit os que tenim a la part exterior del colze i que quan rep un cop provoca una sensació de corrent elèctric molt intensa i d’allò més molesta.

Joan Josep Isern, «L’os de la música» (blog Totxanes, totxos i maons, 10 de desembre del 2008)

—Ui! Me n’oblidava —va afegir l’Odalie amb un dels seus somriures més entranyables—. Aquesta carta és per a vostès. —Va allargar la carta de presentació i en Max Brinkley la va agafar i se la va situar davant del monocle.
   Mentre l’examinava, les comissures dels llavis se li movien nerviosament a mesura que llegia les paraules.
   —Ah, sí, sí —va remugar cordialment quan va arribar al final de la carta—. Com sempre li dic a la meva dona, qualsevol amic d’en Pembroke és amic nostre! —I com si aquesta afirmació li hagués tocat l’os de la música, l’home va esclafir a riure i, d’aquell cos prim, en va sortir una riallada de timbre baix. Aleshores em vaig adonar que acabàvem de traspassar una frontera invisible.

Suzanne Rindell, L’altra mecanògrafa (Barcelona: Rosa dels Vents, 2013), traducció de Mireia Alegre Clanxet