La por a l’altre és una de les pors més antigues. Els marroquins de Barcelona tenen por. No gosen sortir al carrer. Diuen que, al metro, els miren malament. Els palestins s’han tancat a les cases i a les pensions. Fins i tot les prostitutes marroquines que treballen pels volts de la Rambla adverteixen que perden clients. Als grans magatzems de Barcelona, controlen tots els àrabs que hi entren. I, a can McDonald’s, els qui fan cara de moro són mirats amb malfiança mentre endrapen una hamburguesa.

Montserrat Roig, «La por a l’altre», dins Un pensament de sal, un pessic de pebre (Barcelona: Edicions 62, 1992), pàg. 163

La llarga espera es fa anguniosa.
   —L’Irla no ve —diu un.
   —En Rouret no torna —diu l’altre.
   Sense ésser clarament formulada, es transparenta una doble sospita: ja deuen ésser a França! Entre realitats i suposicions, la renglera dels fugitius augmenta. I els consellers Tarradellas, Sbert i Bosch-Gimpera, són de debò a Olot? No seran ja fora també? S’ha creat un ambient de malfiança general. Tothom sembla sospitós d’haver fugit o de voler fugir. Si aquell company que fa unes hores era al vostre costat, se n’ha anat de sobte cap a França sense dir res, qui assegura que aquest i aquest altre no pensen ara mateix fugir o no tenen preparada ja la fugida? A través de les paraules i de les mirades, hom endevina que aquest pensament es fa obsessionant.

Antoni Rovira i Virgili, Els darrers dies de la Catalunya republicana. Memòries sobre l’èxode català (Barcelona: Acontravent, 2014)