Ja feia divuit mesos que el pare prior i ell eren els únics monjos del Burgal. El pare deia missa i ell l’oïa amb devoció, assistien tots dos al rés de les hores, però ja no les cantaven perquè la piuladissa dels pardals era més forta que les seves veus desafinades i gastades.

Jaume Cabré, Jo confesso (Barcelona: Proa, 2011)

—Calmeu les bèsties! —baladreja el més alt dels sis atacants.
   —Feu-ho! —mana l’hereu, amb energia.
   Els criats acaricien les testes dels cavalls fins que aconsegueixen asserenar-los.
   —Les cavalcadures! Les cavalcadures, dic!
   Un rebombori interromp el primer rés dels frares. Algú ha obert i tancat la porta d’entrada sense compassió. Silenci. Veus que criden. Qui gosa estroncar les oracions?

M. Dolors Farrés, El monestir de l’amor secret (Barcelona: Proa, 2008)