En aquesta fotografia, la Natàlia deuria tenir quatre anys, érem a Gualba. Tota bruta, vull dir la Natàlia, no Gualba, com una gitaneta, escabellada i els ulls de nena perduda. O trobada. Nena d’hospici. Quan era més gran em preguntava, tieta, tan lletja sóc?

Montserrat Roig, L’hora violeta (Barcelona: Edicions 62, 1980)

Natàlia, filla, el vell s’aixecà i l’abraçà. L’havia reconeguda. La nena, la nena era aquí. Escabellada com sempre. Avui, quan la infermera li havia dit, tens visita, ell de seguida s’ho pensà: és la nena, que ha tornat. I ara la tenia al davant: alta, amb el rostre enèrgic del vell Miralpeix i els ulls de la Judit que sempre miraven lluny. Van seure amb les mans agafades, no es deien res. La Natàlia trobà el pare més gras, calb del tot, una calba rosada, lluent com la d’un infant acabat de néixer.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977)