Tot havia de ser tan bo com era i encara millor, la prosperitat havia de ser il·limitada, teníem dret a tindre molt de tot, i de manera immediata. Fins i tot, o sobretot, teníem dret a gaudir d’allò que no havíem guanyat ni produït: a crèdit, òbviament. Sense pensar que qui gasta el que no té, qui consumeix el que no ha produït, un dia o un altre ha de pagar la festa. Ara, per tant, la festa s’ha acabat i cal pagar-la. Cal sobretot acceptar —i si pot ser amb bona cara— que amb una mica menys de tot també es pot viure virtuosament bé. Que la nova modèstia obligada és, en definitiva, l’antiga manera de viure.  I que això que ens està passant no és una crisi, és un retorn a la normalitat.

Joan F. Mira, «No és una crisi» (El Temps, 8 de maig del 2012)

Me fan pagar una corona d’entrada, cosa que enlloc m’havia succeït a un museu així. Entr dins una saleta grandeta a on hi ha trajos, eines, mobles i joies de totes les regions de l’Imperi, amb cambres i diferents figurins vestits segons aquelles regions: les dones d’alguns punts amb les faldes just fins an els genolls i unes polaines de pell; i llavò un gran betlem i diferents passatges de la vida de Jesús molt an el viu. Me creia que hi hauria més sales, i només hi ha haguda aqueixa. Deuen fer pagar una corona per la poca gent que hi deu anar. Així els curiosos paguen la festa.

Antoni M. Alcover, Viatge a Alemanya i altres nacions (Barcelona: Edicions 62, 1996), pàg. 172