¿Quin record enyores
en meitat de la nit i la pluja,
de la suau música de cambra?
¿Quin cos que vas estimar més que cap altre,
quina presència, quin cor que t’estimava,
quins ulls amb tot el teu món dins d’ells?

Saps ara que només per aquells instants
en la seua companyia
ha pagat la pena viure,
per aquella alegria que habitava,
entre insomnis i dubtes,
el teu temps solitari,
per aquelles nits d’estiu, de desig i d’absència,
resplendents, lluminoses.

Gaspar Jaén, «Remembrança», dins Del temps present (1998)

El plaer de néixer
no és néixer de plaer.
Ningú no neix, et neixen.
No mors, et moren.
Si creixes, és perquè en tens ganes.
Si et creixen, ja l’has feta.
A poc a poc, tira tira,
—paraula de padrí—,
fins que arribis als trenta
i paguis l’entrada al parc
d’atraccions.
Pugis a la muntanya d’USA
i s’encongeixi el món,
o els ulls s’engrandeixin.
I et donin d’alta a la seguretat social.
La IL·LUMINACIÓ: paga la pena, per arribar aquí?
És en aquest punt que et moren, quan entres a la consulta
del psicòleg.
És clar que no paga la pena,
per arribar al psicòleg.
Què et pensaves?
No pugis a la muntanya
si no és feta de terra, pedra i vent.
No paguis l’entrada, no acotis el cap.
Més enllà del gust que passis de viure
no hi vulguis arribar.
Per desnéixer amb gust,
per cantar un JOC FORA.

Glòria Julià, Clandestima (Palma: Capaltard, 2006)