Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d’entre els ordres
dels àngels? I, fins posat que un d’ells de sobte m’acollís
en el seu pit, m’esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el començ del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible.

Rainer Maria Rilke, Elegies de Duino, I (1922), versió de Joan Vinyoli a Obra poètica completa (Barcelona: Edicions 62, 2001), pàg. 561

Em referia a aquells, siguin qui siguin, que viuen amb l’obsessió de l’èxit, que fingeixen un èxit que cada instant transforma en fracàs ja que cada instant els atansa d’un pas més a la mort, que és per a ells —ja que són incrèduls— un fracàs sense remei. ¡Feliç qui se sent un fracassat! El sentiment del nostre fracàs és el començ de l’únic èxit possible.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956])