—Sabeu que això es interessantíssim? Quina llàstima que no ho tingueu escrit! —diguí jo.
   —Escrit! —feu ell—. Ho voleu encara millor escrit? —i em mostrava les seves nafres.
   —Però vos morireu, i el llibre es perdrà! Vull dir escrit en paper i lletres de motllo, per a recordança d’una època característica de nostra història i per a medecina de les ànimes malaltes.
   Ell feu un gest especial d’espatlles, fixà la mirada uns moments sobre els calaixos del canterano, i després, com repensant-se, em mirà amb sos ulls malaltissos, tot dient:
   —I qui creieu que llegiria aqueixes misèries, el dia d’avui? Quins són els malalts d’aquesta mena que volen guarir? Tots se creuen amb salut per vendre. Ademés, ni jo en sé, d’escriure pels altres, ni els vells saben de lletra, i els joves… molts d’ells, més valdria que no en sabessin.

Marià Vayreda, La punyalada (1904)

Les dites i els refranys [del llibre de Josep Tormo Colomina, El llenguatge tèxtil alcoià. La influència de la indústria tèxtil en la parla, la toponímia i la cançó popular alcoiana (Alcoi, 1995)] són realistes, vivaços, i fan present el passat. «Anar de fil de vint» és com «anar fet un figurí» (allò que en altres indrets és «anar de vint-i-un botó»), perquè el fil de vint era el més fi (504 metres només pesaven vint grams). Si «estàs a tres dies» és que la feina, el negoci no et va bé, en perpètua recordança de les èpoques de vaques flaques en què les fàbriques alcoianes només donaven feina tres dies a la setmana.

Joan Solà, «Soroll de telers, soroll de diners» (Avui, 15 de febrer del 1996)