—No es pot negociar tranquil amb un mercader. De seguida adopteu posicions extremes —va dir esverat—: Us donaré cent trenta sous per sac, i d’aquí no em mouré.
   —Així sigui —va respondre en Jaume, conscient que buscar un altre comprador en aquella ciutat desconeguda no tenia gaire sentit—: Però heu de permetre que em quedi uns quants sacs, posem-n’hi tres. Només si accepteu aquesta condició donaré l’ordre perquè continuïn descarregant.
   —Condició? Ningú no posa condicions a casa meva! Segur que pel camí heu venut aquests sacs a bon preu. Potser a en Dalmau Clarà li agradaria saber-ho.
   —Amb tot el respecte, senyor. En Dalmau Clarà ha dipositat en mi tota la seva confiança, i es farà el que jo vulgui. D’altra banda, si serveix d’alguna cosa, us diré que els sacs no seran destinats a la venda.
   —Pitjor m’ho poseu! Vol dir que perdré clients per la vostra caritat. Ara ho entenc! Aneu de bon samarità, vós!
   En Jaume no estava disposat a escoltar per més temps tanta xerrameca.

Coia Valls, El mercader (Barcelona: Edicions B, 2012)

La Valèria es posa a plorar desconsoladament pels seus fills que ja veu orfes, pels néts que no coneixerà, pel seu pare gran i malalt i sol. No ha volgut que avisin ningú de casa i s’espera sola en un box de la clínica on no sap qui, sens dubte un bon samarità, l’ha portada. Una infermera molt jove entra a mirar com està, li posa el termòmetre, li pren la pressió i omple una fitxa amb tot de dades que la Valèria va responent, atordida però sense errors: nom, edat, adreça, malalties, tabac, alcohol, al·lèrgies.

Maria Mercè Roca, Bones intencions (Barcelona: Columna, 2011)