romancejar v

Definició

 Anar amb romanços, amb excuses i dilacions; fer actes propis d’una persona romancera.

Li tocava fer-ho a ell, però romancejava tot esperant que ho encomanessin a algú altre.

El xiquet s’endarreria i romancejava en lloc d’ajudar-lo.

Etimologia

De romanço, forma singular extreta pejorativament de romanços, plural de romanç (vegeu romancer).

Usos

  • El sol s’enretira del cementiri. Fa les últimes passades per les làpides i les tombes. Caminen les ombres i van guanyant terreny als carrers i a les placetes plens de sepultures. La llum obliqua encara romanceja a l’espaiosa plaça central i destaca els noms, els cognoms, les dates i les fotografies dels enterrats i arrenca els últims colors de les flors de plàstic. El sol aviva també les lloses grises que són el fossar de congregacions religioses.

    Ramon Solsona, Les hores detingudes (Barcelona: Quaderns Crema, 1993), pàg. 176
  • —És hora de tancar —anuncià en veu alta.
       Tothom va aixecar-se. Nosaltres cinc vam romancejar una mica. La gent començà a sortir. A través de la porta oberta vèiem la nit a fora i el llum glaçat d’una bombeta. L’alè dels qui sortien es dibuixava en l’aire.

    Xavier Benguerel, Els vençuts (Barcelona: Alfaguara, 1969), pàg. 121

Tema de la setmana

Si són de Roma, romancegen