La Marieta es fregava els costats amb les mans ensabonades. «No enraonis tant i ruixa’m!». L’Olívia començà a ruixar-la i totes esclataren a riure. Després la Miquela es ficà al cossi tapant-se els pits amb les mans. «Per ser tant joveneta, vas molt carregada», li digué l’Esperança; i la Miquela es tornà vermella fins a les orelles. «Gira’t d’esquena; el davant ja el tens net». La Miquela, d’esquena al sol, féu un xiscle: l’Olívia l’havia ruixada sense avisar-la i l’aigua ja sortia freda.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974)

Després portava el pa raqqa en una gran plata de vímet. Era un pa prim com un paper i rodó, d’uns cinquanta centímetres de diàmetre. Es guardava sec durant setmanes, i fins i tot mesos, en contenidors cilíndrics fets d’adob. S’hi apilava estès o doblegat en forma de triangle. A l’hora de menjar-se’l, es cobria durant uns minuts amb un drap humit, o es ruixava directament amb una mica d’aigua, i es tornava tou com acabat de fer.

Pius Alibek, Arrels nòmades (Barcelona: La Campana, 2010)