Vaig demanar un entrepà de llonganissa. Em van servir una barra d’un pam de llarg, d’aquestes primetes, molt mones, que alguns en diuen flautes. El vaig contemplar fascinat: el gruix dels talls de llonganissa era una trentena part del gruix del pa. Vaig agafar un dels talls, me’l vaig dur a l’alçada de l’ull i hi vaig mirar a través com si fos vidre esmerilat. Era tan prim que podia veure la cara dels cambrers, que al seu torn miraven aquell individu que els observava per un monocle de llonganissa.

Quim Monzó, «Defensa del sandvitx», dins Hotel Intercontinental (Barcelona: Quaderns Crema, 1991)

Però mentrestant al refugi del bar Casa Nelo almorzaven conductors de la veïna estació d’autobusos, camioners, infermers de La Fe, xofers d’ambulància, empleats del Corte Inglés i obrers d’alguna obra en curs, omplien les taules sorollosament i consumien grans plates d’ensalada, plats d’olives i enormes entrepans.

Joan F. Mira, Purgatori (Barcelona: Proa, 2003)