A les cases hi havia un safareig petit per rentar, però no anava bé per rentar llençols i coses grosses. El que es feia era, el diumenge, posar la roba a estovar, s’agafava la pastilla de sabó i s’ensabonava. La pastilla amb el temps s’anava fent prima, i, quan ja no es podia agafar, es tallava en llesques primetes, es desfeia amb aigua calenta i es posava amb la roba a estovar en un bugader, un cossi de zenc gros i alt. L’endemà s’anava al safareig amb l’ajuda d’algú, i allí s’anava traient la roba del cossi, i semblava que no s’acabava mai.

Sílvia Alcàntara, «Als catorze anys em vaig trobar havent de treballar, cosir i sense poder fer teatre», dins Cròniques rurals (Barcino/Museu de la Vida Rural, 2011), pàg. 175

—Calla, que estàs ferit —el mirà Angelines amb preocupació, mentre obria la camisa.
   Don Santiago va tornar amb un cossi ple d’aigua i unes quantes benes. Angelines enretirà la camisa i començà a eixugar la sang. Li feia por descobrir l’abast d’aquella ferida i procurava fer-ho tot amb molta cura. El seu pare romania quiet, al seu costat, sostenint el cossi d’aigua que de seguida va prendre un color vermellós.
   —Porteu-me més aigua neta —digué Angelines.

Albert Salvadó, Maleït català! L’ombra d’Alí Bei, I (Barcelona: Columna, 2004)