—És francès, del segle passat. Les arracades i l’anell també són francesos.
   —Que has fet una volta per París, aquesta tarda?
   —Per París? Estimat, et trobes bé?
   —Era broma.
   —El Joan ha obert una botiga d’antiguitats.
   —El Joan? Quin Joan?
   —No te’n recordes, del Joan? Bé, és igual. Saps? Potser m’ha pres el pèl, però jo m’ho he cregut, que tot això era francès. I em penso que era d’una d’aquelles vedets, saps? D’aquelles que cantaven i ballaven, i els homes els regalaven flors, bombons i joies… Vols que balli per tu?
   Ni per un moment no li va interessar saber quant havia gastat en la compra d’aquelles valuoses antiguitats.

Maria Jaén, Sauna (Barcelona: Columna, 1987)

I seguia cantant, i jo no sabia com posar-m’hi. Era demencial: la iaia amb una trompa com un piano cantant sota la mirada de cambrers i de les altres taules. De tant en tant algú l’aplaudia i ella es girava i agraïa el gest com si fos la Caballé: si la meva àvia no s’hagués posat a fer croquetes, hauria estat una vedet sensacional. Du incorporat el sentit de l’espectacle, la performance: i sempre he pensat que amb talons i plomes estaria fantàstica.

Salvador Sostres, «La iaia alegre» (Avui, 7 de maig del 2005)