El carter, esmarrit, m’ha donat un plec de cartes perquè les lliurés, i m’ha deixat la bicicleta. En arribant, cuitós, a l’indret que assenyalaven les adreces, m’he trobat en un pla boscat. Ençà i enllà, equidistants, clarejaven uns números al capdamunt d’uns pals que, en algun temps, devien haver assenyalat les cases d’un carrer.

J.V. Foix, Diari 1918 (Barcelona: Edicions 62, 2018), a cura de Joan R. Veny-Mesquida, pàg. 72

No sabíem com la dissort s’amida.
Arrenglerant tots els balcons traspues
suor, com abrigat en gec de llana.
Malgrat la forta por no tens cap dany,
però la cara se’t queda esmarrida.
Et sents tot amarat, el cos són pues,
d’esma intentes agafar la barana,
rellisques, potser és un mal averany,
en surts il·lès, no et queda cap ferida.

Xavier Farré, «Cinema», dins Retorns de l’est. Tria de poemes 1990-2001 (Tarragona: Arola, 2005)