Cada any ensumem el Nadal més aviat. Convé decidir on dinarem el 25 i on intentarem engolir els canelons el 26. Dilema, cada any el mateix. Sempre els mateixos.
   Que si l’any passat vam fer cagar el tió a cals pares i el Sant Esteve el vam passar amb els sogres.
   I que si la tieta no vindrà al dinar perquè no es pot moure i quin greu i a veure qui la pot anar a buscar.
   I que si el xicot de la petita ve o no ve, que cal saber amb antelació quants serem a taula.
   I que si cada any mengem el mateix, per què no innovem i enguany els canelons són de verdures, ara que està de moda el menjar vegetarià.

Tina Vallès, L’aeroplà del Raval (Barcelona: Labreu, 2006)

   —Hem de pensar que tornaran, tard o d’hora tornaran, i estarem tan contentes que el record d’aquests mesos es convertirà en una petita nosa. A més, tu tens la nena!
   —No la tinc —va dir, i va trigar a continuar—. És a Rubí, amb els sogres.
   —Oh, quin greu! I tu, on poses?
   —Dormo a casa d’uns oncles —va dir abaixant la mirada—, però em fan marxar cada matí per por que els dugui problemes.
   —Què dius?

Carme Martí, El camí de les aigües (Barcelona: Ara Llibres, 2017)