Espriu, Foix, Martí i Pol (potser l’excepció, perquè és molt llegit), Andrés Estellés, Vinyoli, són popularment coneguts. La gent sap que són poetes i els fa seus sense necessitat d’haver-ne llegit ni un sol poema. I compte amb qui en posi en dubte la vàlua perquè n’hi hauria de disposats a discutir-ho a mastegots. És un tòpic, però cal anar-lo recordant perquè està en vigor i ho estarà sempre: molts polítics i gent pública fan servir els poetes però no els llegeixen perquè tenen altres feines més importants. Els poetes són susceptibles de ser convertits en símbols. Rarament passa amb els novel·listes o amb els dramaturgs.

Jaume Cabré, El sentit de la ficció. Itinerari privat (Barcelona: Proa, 1999)

L’eufòria del Bernabéu i de Stamford Bridge va anar seguida d’una baixada de cal Déu. El Barça va descendir dels núvols i es va clavar un mastegot inesperat, que va parar en sec l’onada que va estar dibuixant el Camp Nou, celebrant anticipadament el títol. Tot semblava sentenciat. I ho podria haver estat si l’àrbitre no hagués anul·lat un gol de Xavi erròniament. Del que hauria estat el 4-1 es va passar al 3-3, amb un gran xut de Llorente tan impossible com el xut d’Iniesta. A l’escaire.

David Torras, «D’eufòria a decepció» (El Periódico de Catalunya, 11 de maig del 2009)