El mas de Bondia, a uns cinc quilòmetres carretera amunt de la vila dels sillons [Verdú, Urgell], és una curiosa població allargassada a la carena d’un tossal, d’un únic carrer, tancat a llevant per un sol portal d’entrada (i sortida). És molt propi de les persones que visiten per primer cop aquest simpàtic llogarret l’entrar decidides, carrer avall, i a l’arribar al final del carrer que no passa, haver de recular, una mica avergonyides de la seva ingenuïtat —entre el somriure mofeta de les veïnes que guaiten al balcó—, tractant d’escapar ràpidament d’aquell cul-de-sac.

Vidal Vidal, Les rutes de Ponent. Oració dels perduts (Lleida: Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987), pàg. 145

—Et fan escac a l’atzucac i hom t’amenaça al carrer que no passa —es va destapar, de cop i volta, el poeta Dionís de la Fontanella, trencant així un silenci que, qui sap per què, s’havia generalitzat.

Albert Jané, Calidoscopi informal (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2017), pàg. 1.278