A banda d’això, cada vegada hi ha menys gent que digui vaig a can tal, a can pasqual i sentim més, i mireu que costa de pronunciar, vinc de casa de la dallonses o de casa de no sé qui. I posats a desusar, encara hi ha menys compatriotes que es refereixin a comerços o professionals diversos amb el can. Cada cop som menys que anem a cal carnisser o venim de cal dentista i més els que van al carnisser, o a la carnisseria, o vénen del dentista.

Carles Ribera, «Can Presència» (Presència, 20 de gener del 2012)

Fa molts anys, a la Segarra, conversant amb uns homes en una plaça, em van explicar que en aquell poble la gent es coneixia sobretot pels noms de les cases. «El de cal Baster, diguem. I cal Fum. I que em matin si recordo com es diuen els de cal Fum». Un altre home s’hi afegí: «Tenim noms estranys, al poble. Com cal Cagamutxu. I no hi ha qui els esborri, aquests noms. Mireu, l’altre dia en Serafí Moncunill, de ca l’Espartero, va haver de fer la declaració i va posar-hi Serafín Espartero. ¡Ni se’n va recordar, que es deia Moncunill!»

Josep M. Espinàs, «Quan els cognoms parlen» (El Periódico de Catalunya, 29 d’octubre del 2010)