—Què, ja vol passejar?
   —Ara només vaig a la font —vaig dir.
   —Espere’s.
   Se’n va entrar a casa i em va traure un got.
   —Està en tot! Gràcies.
   Vaig emprendre el caminoi dreturer de davant casa, entre dos bancals de pomeres. Tot recorrent-lo, tenia la sensació que la masovera em mirava caminar: vaig girar-me; sí, es veu que espiava la meua marxa.

Enric Valor, L’ambició d’Aleix (Alzira: Bromera, 2015), pàg. 43

No ens coneixíem, però a pagès, parlar amb desconeguts com si no ho fossin és un dels trets genètics que encara es resisteixen a desaparèixer. I mentre ho fèiem, arrencava amb l’aixada l’herbei que es menjava la vora del caminoi per on jo hi havia fet cap. Silenci. Mirada enlaire. Va mig aixecar l’aixada assenyalant el cel esfilagarsat per fumerols d’avions sense ordre ni concert per dir: «Guaita allà dalt, aviat estarà més llaurat el cel que la terra».

Agnès Esquirol, «Llaurar dret» (El Punt Avui, 18 de febrer del 2018)