Però la veïna de dalt és una altra cosa. No sé encara quina cara té, però sé que és jove, que viu sola, i que posseeix una sobrehumana capacitat ambulatòria. Vull dir que, excepte en circumstàncies que després explicaré, no para de caminar pel piset ni de dia ni de nit. A les tres de la matinada, a les cinc o a les set, durant el matí, el migdia, la vesprada, la nit. Una cosa prodigiosa, sobretot tenint en compte que, per recórrer incessantment els escassos metres quadrats de la cuina, el saló, el dormitori i el bany, gasta sabates de taló ferrat, o potser esclops de fusta com els de les infermeres o com les soles alemanyes del doctor Scholl.

Joan F. Mira, Els sorolls humans (Alzira: Bromera, 1997), pàg. 184

La primera lliçó que va rebre del seu progenitor va ser que només s’havien de llegir els clàssics, i com a demostració li va regalar el tractat de la guerra de Carl von Clausewitz i una pistola; la segona era que quan un flirteja amb ideòlegs feixistes com Oswald Mosley o William Joyce i a casa fa onejar de costat la bandera britànica i l’esvàstica, es veu forçat a canviar sovint de domicili, especialment si el teu país acaba d’entrar en guerra contra Hitler. Sharpe es referia sovint a aquesta existència ambulatòria, i als llargs silencis del pare, lector de Nietzsche i Dostoievski, orador brillant i «més pobre que una rata d’església», de qui heretaria l’admiració germànica des de l’adolescència.

Eva Vàzquez, «Sharpe abans de l’humor» (Avui Cultura, 24 de gener del 2014)