—No, Kilian, no continuïs per aquí. No vull embolicar-me amb tu.
   —Doncs amb el David no hi somiïs.
   No li vaig clavar una plantofada dins de l’autobús perquè hi havia una gentada de cal Déu i em semblava massa cinematogràfic, de pel·lícula color sípia i noia fumadora despitada del segle passat. Clavar una plantofada, en clau de pel·lícula romàntica, era com dir: «Sí, sí, m’agrades. Estic boja per tu, besa’m d’una vegada».
   Però se la mereixia.

Maite Carranza, Camins de llibertat (Barcelona: Edebé, 2016)

   —Què us cal ara? Què heu de menester?
   —No res, només vull escalfar aigua per fer una infusió de bedoll…
   —Bedoll? Te fot! —va exclamar arrufant el nas—. Sé pas què manifesseu, porteu un enrenou de cal déu… i què hi diu la mestressa? Farem pas l’ouillada avui… —La seva veu de xiulet va acabar murmurant mots imperceptibles, improperis apagats que la Maria no va arribar a entendre.

Núria Esponellà, Gran Cafè (Barcelona: Columna, 1998)