L’any 1936 vaig fer la primera comunió. El dia previst estava malalta, de manera que sis nenes la vam fer unes setmanes més tard. No portava vestit d’organdí ni randes. Duia una senzilla túnica de seda i sandàlies; en aquell moment, aquest hàbit era molt modern. Anys més tard, la meva mare em va explicar que aquell dia, el 31 de maig, va haver-hi vaga. No sé si els ciutadans n’eren gaire conscients, que s’apropava la guerra; els pares sempre m’havien dit que ells pensaven que si hi havia una revolució, l’assumpte se solucionaria en poc temps.

Maria D. Salat, Puntes i organdí. Memòries d’un temps que ja no hi és (Barcelona: Viena, 2010), pàg. 33

Per a mi el nom del Corpus té color d’or i perfum de cera i flors. Sempre havia estat un gran dia de festa. Estrenàvem el vestit que seria de mudar durant tot l’estiu. Ara ja no és costum mudar-se, però el vestit dels diumenges era sagrat. L’organdí substituïa la roba de llista dels dies feiners i ens feia sentir princeses de conte.

Conxa Forteza, «L’ou com balla» (Diari de Balears, 11 de juny del 2007)