Una mica cruixits, però amb delit i lleugeresa, de la qual nosaltres mateixos quedàvem sorpresos, vam caminar tot el segon dia. Ho fèiem per l’alta muntanya, on no era fàcil trobar-hi la presència desagradable d’uniformes de cap mena. L’oratge ens afavorí en aquell mes de juliol i la grandesa i la bellesa del paisatge pirinenc ens produïa una agradable sensació de pau i seguretat. Cap al vespre vàrem arribar al refugi d’Ull de Ter. Vam prendre precaucions per si hi hagués vigilància.

Otília Castellví, 1926-1946. Vint anys d’història (Barcelona: Oikos-Tau, 1997)

Es parava en un punt cèntric del carrer, situat estratègicament perquè la veu arribés el més lluny possible, i tocava un parell de cops la corneta. S’esperava uns quants segons, el temps precís per obrir porticons i pujar persianes, i cridava ben fort el seu pregó. No s’equivocava mai, i ho repetia amb exactitud de pèndol cada vegada; ho sé perquè el seguíem uns quants carrers, i jugàvem a imitar-lo. Eren d’admirar el seu rigor i professionalitat, i em feia gràcia veure com li canviava la cara, tot seriós, al moment d’iniciar el pregó. No l’aturaven els capricis del clima i, si feia mal oratge, es protegia sota un impermeable blau fosc.

Jesús M. Tibau, «Matar l’enyorament», dins El vertigen del trapezista (Valls: Cossetània, 2008)