Com al famós vers de Salvat-Papasseit, no sé si en posar-nos a taula i amb un bon tec al davant oblidarem els pobres. Potser, qui ho sap, oblidarem els presos polítics, aquests que voldríem que fossin a casa per a celebrar el primer Nadal de la nostra vida reconciliats de debò amb la realitat. Hi pensarem, en el que faran els presos polítics? Potser posaran una altra ratlla al calendari, carregats d’ironia i de paciència, potser s’arronsaran d’espatlles i intentaran de conservar la moral en un pot de confitura, potser s’enyoraran d’aquelles coses menudes que només la nostra intimitat reconeix, potser ens faran llengots a tots plegats. La majoria d’ells, si encara els queda esma després de veure que hauran d’estar un altre Nadal a la presó, cercaran pel damunt dels murs «aquella petita volta blava que els presos anomenen cel», com deia Oscar Wilde.

Montserrat Roig, «Tots a casa» (Mundo Diario, 22 de desembre del 1976), reproduït a Diari d’uns anys (1975-1981) (Barcelona: Acontravent, 2011)

Aprens a restituir el delit que tenen els nens per posar un nom a cada cosa, perquè t’adones que les paraules tenen més autonomia que les coses. Continues sent l’adolescent que fa llengots a la frase de: «Nena, no diguis això». I és que ho dius. Pots mentir sense que et tornin a l’habitació de les rates, que és la vida. O potser sí que vols que t’estimin, i escrius perquè no ho vols demanar cara a cara. Un egoisme recargolat, però molt higiènic.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida (Barcelona: Edicions 62, 1991), pàg. 58