No podia fallar, va trobar el seu amic al Berimbau, assegut en una d’aquelles cadires de vímet, sobre un enorme coixí estampat en verd, entre dues rosses exuberants.
   L’Andreu semblava content de veure el Jaume. Va presentar-li les noies: l’Angie i la Jenny, alhora que li advertia que l’Angie era per ell. El convidà a una copa i continuà xerrant amb les guiris. Al cap d’una estona van decidir anar a ballar; a les noies els venia de gust.

Maria Jaén, Amorrada al piló (Barcelona: Columna, 1986)

La imatge feia riure, però no feia gràcia: la nit que s’aixecava el toc de queda, al barri del Born de Barcelona, un cotxet de la guàrdia urbana s’obria pas entre la gentada mentre anava repetint per la megafonia: «Recordem que les reunions de més de sis persones continuen prohibides» (en castellà, naturalment, no ens féssim il·lusions). Els celebrants —la majoria jovent, i entre el jovent molt de guiri, i entre els guiris molt de francès— feien veure que es dispersaven i després es tornaven a aplegar.

Marta Rojals, «Enyor del toc de queda (col·lateralment parlant)», dins No siguis pobre! (Barcelona: Ara Llibres, 2023), pàg. 309