La Susana ja coneixia Barcelona, però no el Palau de la Música, que va visitar per primer cop en ocasió d’aquell pessebre, que és així com es coneix en l’argot de l’ofici aquest tipus de feina en què es viatja molt, i amb molta comoditat, i es treballa molt poc i, habitualment, amb l’objectiu de fer quedar bé qui ha convidat la premsa.

Jordi Panyella, Fèlix Millet, el gran impostor. La trama secreta de l’espoli del Palau (Barcelona: Angle, 2012), pàg. 92

Jo era el redactor més jove de la secció de cultura i em tocava anar a les seves presentacions. Era el que en el llenguatge del periodisme d’aquell temps se’n deia un pessebre: un acte social, de compromís, amb poca substància cultural.

Julià Guillamon, El barri de la Plata (Barcelona: L’Avenç, 2018), pàg. 14