La indústria i els mestres cuiners, cadascun per la seva banda, varen intentar resoldre el problema de la manca d’ous. A l’Anoia, es fabricaven les truites del Tío Nelo, un producte que va arribar a tot el país. Es tractava d’un preparat de farina, de color rogenc, que es dissolia amb una mica d’aigua. Els cuiners també varen proposar solucions, amb les quals es veurà que la cuina no ha estat mai tan creativa ni innovadora com en temps de guerra. Vet aquí la recepta d’una truita sense ou, presentada pel cuiner i mestre de cuiners Ignasi Domènech: Untar d’all un recipient. Julivert i una mica d’api, trinxats. Un pols de pebre vermell. Una cullerada de bicarbonat, sis de farina, sal, dotze cullerades d’aigua i quatre gotes d’oli (perquè no n’hi ha més). Tot ben batut fins que quedi fi i sense grumolls. Deixar-ho reposar un quart d’hora i abocar-ho a la paella calenta. Remenar, tombar, i a taula.
Joan de Déu Domènech, La batalla de l’ou. De quan passàvem gana (1936-1939) (Barcelona: Pòrtic, 2012), pàg. 73-74
Comentaris recents
anar lluny d’osques
A banda d'un petit senyal, una osca és també un ...
anar-li al darrere amb un flabiol sonant
Anar ‘radere’ de peix mort, a...
anar a la vela
La frase feta d'avui sembla una mica com l'express...
borratxo -a
bufat https://rodamots.cat/bufat-ada/...
meula
Una meula pot ser també una gatera, però algunes...