Una estàtua al Minipímer

Pau Arenós

 

Són gestos espontanis carregats de significat. Obrir l’armari i agafar el Minipímer. ¿Té importància? Aquesta acció mínima agita l’aire de la Història. Espès i sulfurós, el canvia, el mou, el ventila. Sense el túrmix —i la lecitina de soja—, la cuina tecnoemocional no hauria sabut mai dels aires, la lleugeresa extrema. Aire de pastanaga, aire de safrà, aire de cítrics.

Dissenyada pel delineant Gabriel Lluelles, el Minipímer MR1 costava 979 pessetes el 1960, tal com explicava dimarts Rosario Fontova. Lluelles és aquell tipus de personatge anònim fora del seu món laboral i que ha alleujat i reconfortat les nostres vides.

Parlem de Manuel Pizarro, guix grinyolant sobre la pissarra, fins a assecar-nos la boca, i ignorem Lluelles, de 83 anys, que sempre ha treballat per a nosaltres, sense apagades ni murrieries econòmiques. Cremes, liquats, sucs, gaspatxo a la Lluelles. I aire, aire. Un home sense grumolls.

La cuina és el país de les petites coses. Cada objecte té la seva epopeia i el cognom ocult d’algun benefactor. El 1945, el químic Bari Tupperva desenvolupar els envasos de polietilè. ¿Els Poliwares? No. ¡Els Tuperwares! Cada vegada que obrim un d’aquests recipients, tan corrents, tan quotidians i invisibles, hauríem de saber que un il·lustre desconegut ens va voler facilitar la feina. Des del 1956, Tefal ven les paelles antiadherents, que al fons mereixerien portar enganxat un nom: Marc Gregoire.

Abans d’aixecar un monument de manera banal, als herois sense heroïcitat, les ciutats haurien de dedicar les seves places al que és verdaderament important: una estàtua al Minipímer, elegant, estilitzada.

El Periódico de Catalunya, 20 de gener del 2008

Mot relacionat