Ah, ves per on em penso que ja l’has trobada. Aquest pot escantellat t’agrada? És una xocolatera antiga, de porcellana fina, mira-la a contraclaror i t’adonaràs de la qualitat de l’argila, és una cosa fora de sèrie. Però, per desgràcia, ha perdut la tapadora i només es coneix que és una xocolatera pel broc. El té molt amunt, ho veus? Això és perquè abans la xocolata s’havia de servir amb tota l’escuma i si el broc era més avall no feia el fet.

Care Santos, Desig de xocolata (Barcelona: Planeta, 2014)

L’última oportunitat, mestre, guaiti el que li dic, no badi. Miri, si no arriba al preu d’aquestes imatges, aquí en tinc un parell un pèl defectuoses: una està una mica escantellada de portar-la amunt i avall; l’altra li va sortir guenya al pintor que la policromava. Ara bé, quant a virtuts curatives, també fan el fet, van tan bé com les altres, i, de vegades, millor: miracle segur. Les hi ofereixo gairebé regalades. Què me’n diu?

Jesús Moncada, Estremida memòria (Barcelona: La Magrana, 1997)