I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrere. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada i pots d’alumini i gèneres de punt… I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrere i tots dos corrent, i, al cap d’anys, encara de vegades ho explicava, la Colometa, el dia que la vaig conèixer a la plaça del Diamant, va arrencar a córrer i davant mateix de la parada del tramvia, pataplaf! els enagos per terra.
   La nanseta de fil es va trencar i allà van quedar els enagos. Vaig saltar per sobre, vaig estar a punt d’enganxar-m’hi un peu i vinga córrer com si m’empaitessin tots els dimonis de l’infern. Vaig arribar a casa i a les fosques em vaig tirar al llit, al meu llit de noia, de llautó, com si hi tirés una pedra.

La plaça del Diamant (Barcelona: Club Editor, 1962), I