Definició
Assolir un estat en el qual, sense estar adormit del tot, no s’és completament conscient de la realitat. Endormiscar-se, mig adormir-se.
Jo tots els dies, en acabant de dinar, m’embeltisc mitja horeta en el sofà.
També: embaltir-se, albeltir-se, abaltir-se
Etimologia
D’origen incert, possiblement preromà, potser relacionat amb la base indoeuropea balt-, ‘blanc, esblaimat’.
Usos
El viatge va començar a la primeria de febrer de 1956 quan en Gabre habitava encara el Temps de la Creació, on fan estada, més o menys prolongada, les ànimes que hauran de poblar la terra. En Baldrigot va arribar a l’estació de trens de Sant Carles de nit. Segons els arxius consultats, fou el mes de febrer més gelat del segle XX amb temperatures que davallaren fins a menys dèsset graus a Marsella. La primera nit d’hivern la passà embeltit en un banc de la terminal. Una onada descomunal de fred siberià s’abatia per Euràsia: des de la mar de Bering a Gibraltar.
Joan-Carles Martí i Casanova, Els països del tallamar (Palma: Documenta Balear, 2013), pàg. 33De vegades algú anunciava que havia arribat un vehicle col·lectiu i, com moguts per un mateix ressort, tots s’alçaven, agafaven els equipatges i es dirigien ràpids fora d’aquell gran recinte per, al cap d’uns moments, tornar a entrar-hi i estirar-se novament en el mateix lloc d’abans perquè aquell transport que hi havia arribat no era el que esperaven. Asseguda en un d’aquells bancs, Rosa Blanc s’hi va embeltir. Però de tant en tant despertava alterada i sentia que es trobava en un present estrany, un hui que no semblava tindre ni ahir ni demà. I es va immergir en una tristor nova que li arribava com l’arrap suau però insistent d’un cadell en una porta.
Carme Miquel, Benilluna (Alzira: Bromera, 2020)
Tema de la setmana
El mot d’avui és un suggeriment de Neus Berenguer Revert, de Banyeres de Mariola (l’Alcoià), que ens diu que és «una paraula preciosa que vaig aprendre de la meua estimadíssima àvia materna, Amparito, quan asseguda a la cadira vora la finestra, amb la mirada perduda fantasiant historietes sobre el veïnat que s’entrecreuava i saludava al carrer, en el tràfec de l’amunt i avall quotidià, de sobte, sense adonar-se’n fins que algú de casa la cridés —iaia!—, s’endormiscava uns minuts sense haver-ho pretés. I llavors, amb els ulls oberts com a prunes de l’ensurt i un somriuret certament ingenu, ens deia: “Ai! m’he embeltit!” [màmbeltít]. Potser eixes microsestes no programades i restauratives foren el secret de què ella mai no hagués patit cap migranya, tot i tindre alamon de preocupacions i ocupacions: “Jo no puc dir que he conegut el mal de cap”.»
A casa nostra, al Segrià, en dèiem abultir-se!