Eugeni S. Reig

La majoria dels valencians, la e dels mots que comencen per emb-, la pronunciem sempre ‘a’, és a dir, vocables com ara embossar, embolicar, embastar, embrutar, emblanquinar, embetumar, embotir, etc., els pronunciem ‘ambossar’, ‘ambolicar’, ‘ambastar’, ‘ambrutar’, ‘amblanquinar’, ‘ambetumar’, ‘ambotir’, etc. Per tant, la pronunciació habitual del vocable ací estudiat és ‘ambeltir-se.’ (En quasi tots els parlars valencians el fenomen d’obertura de la e en a es dona en la majoria de les paraules que comencen per eix-, em-, en- i es-, però no en totes.)

A Alcoi, aquest mot és d’ús quotidià. Allà és també molt corrent la variant formal albeltir-se, la qual coexistix amb embeltir-se (pronunciat ‘ambeltir-se’).

Joaquim Martí i Gadea, en el seu Diccionario general valenciano-castellano, publicat en 1891, arreplega les formes albeltir-se i ambeltir-se. A Martí i Gadea, que era de Balones, població pròxima a Alcoi, eixes paraules li eren, sens dubte, molt familiars. En canvi, Josep Escrig i Martínez, en el seu Diccionario valenciano-castellano, publicat en 1851, no les arreplega. Escrig, que era de Llíria, segurament no les coneixia.

Al Baix Vinalopó, segons m’informa Joan-Carles Martí i Casanova, s’usa amb el significat especificat, a més d’embeltir-se, el verb embeborrucar-se.

Eugeni S. Reig, El valencià de sempre (Alzira: Bromera, 2015), entrada embeltir-se

Al Diccionari normatiu valencià, embeltir remet a embaltir, que al seu torn remet a abaltir i abaltir a endormiscar.