Hi som disset vells asseguts, l’un al costat de l’altre. En una paret hi ha el televisor i en les altres tres els disset vells en butaques o en cadires de rodes, endormiscats o amb el cap mig pengim-penjam, la majoria desperts, però amb la mirada perduda, o la mirada llunyana, potser cap endins. De la tele, no en fem gaire cas.

Carme Martí, Un cel de plom (Badalona: Ara Llibres, 2012)

—T’han agradat els macarrons? —em va demanar la seva dona.
   Ens vam asseure totes dues al sofà i ens vam quedar adormides. Vaig somiar que era allà, al menjador, estirada al seu sofà, mig endormiscada, i que el meu pare se m’asseia al costat i em tapava amb una manta. «M’haurien d’haver confiscat la pistola. Quan un policia està de baixa, li han de treure la pistola», m’advertia.

Estel Solé, Si no puc volar (Barcelona: Rosa dels Vents, 2016)