—Mare de Déu Santíssima! —vaig esbufegar—. Si cau al riu, ja li puc fer un nus a la cua!
   Hi va haver sort de la renglera de pollancres de la vora del riu. La rentadora va anar a petar contra la soca d’un d’aquests arbres i s’obrí com una magrana. Uns metres abans d’arribar al lloc de l’accident, els minairons em venien a rebre:
   —Què farem, què direm?
   Xops com una sopa, m’esquitxaven la cara amb milers de gotetes d’aigua, com un gos moll quan s’espolsa el pèl. Els vaig engegar a escampar la boira:
   —Aneu a donar un tomb a la Vall d’Aran.

Pep Coll, Què farem, què direm? (Barcelona: Cruïlla, 1989)

Tenia una sola preocupació: el que els venia a sobre era un cop de llevantada d’aquelles que s’emporten la terra dels camps, descarnen les carreteres i enaigüen els raïms. Ja es veia el ram de la pluja i, per darrere aquella mena de serrell de núvols, s’oïa un tronar seguit i pregon que prometia un diluvi.
   Un dels entrants cançonejava, i el rector, una mica astorat pel carés del temps, impacient l’increpà:
   —Vaja, toca-son, enllesteix, que ens posarem com una sopa.

Prudenci Bertrana, «L’enterrament de l’amo Pauvirol», dins Contes (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 106