De tant en tant veureu un espiadimonis com els que es troben a les basses d’aigua europees i a les nits sentireu cantar els grills, potser amb una música més plena, més forta i més envernissada que la que sentiu els capvespres en els nostres marges i en els nostres rostolls. En canvi, les aranyes trenquen la regla: aquí hi ha unes aranyes com conilles, plenes, negres i amb unes potes llarguíssimes, que a la nit són familiars a totes les parets i que la gent respecta perquè sembla que es mengen les paneroles i no posseeixen cap mena de verí. Sembla que l’insecte més perillós és un anèl·lid, el centcames, que arriba a fer un pam en els llocs més humits i té una picada tòxica.

Josep M. de Sagarra, La ruta blava (Barcelona: Edicions 62, 1986)

El marit de la senyora Teresa la telegrafista era capità de Marina, i passava les tres quartes parts de la vida seua en la mar i l’altra quarta part amb la dona. I només tenien que un fill, perquè es veu que no havien tingut temps de fer-ne més. I la senyora Teresa omplia les absències del seu home amb totes les notícies que li aplegaven per unes vetes de paper plenes de ratlletes i de punts, i cascuna ratlleta i cascun punt era una lletra i ella sabia llegir tots aquells missatges. Quan algú desitjava enviar noves seues a qualsevol lloc anava a la senyora Teresa, la qual amb un aparell petit feia tac tac tac… i amania el missatge que se n’anava caminant per dins d’un fil a pressa a pressa com un centcames. I açò li omplia tot el buit de l’absència del capità.

Carmelina Sánchez-Cutillas, Matèria de Bretanya (València: Tres i Quatre, 1976), pàg. 47