El començ de falles m’ha agafat encara a ciutat, preparant les maletes. Descomptada l’abusiva ocupació de l’espai públic per part dels incombustibles fallers amb enormes tendes de campanya per a festes privades, l’espasmòdica mania dels petardets, la conversió de la ciutat en una immensa xurreria madrilenya, i un encara massa llarg etcètera, m’ha semblat que enguany la cosa es presentava de manera més apaivagada, íntima i discreta, si aquests tres adjectius no són impossibles a València. A la il·lusió òptica o sentimental potser hi ha contribuït la indumentària que llueixen els fallers, d’anacrònics llauradors mudats (ara que ja no en queden), preferible en tot cas a aquells vestits negres, amb faixes excessives i solapes plenes de medalles i bunyols d’or que jo recordava i que feien d’una cercavila fallera una mena de processó de paneroles.

Manel Rodríguez-Castelló, «De poble» (Levante, 19 de març del 2005)

Al jardí del darrere hi havia una paret escrostada amb l’arrebossat que saltava i, abans de saltar, feia panxes perquè per sota les paneroles treballaven a fer-se caus, i al peu d’aquella paret, coberta de rosers, els millors amb roses blanques, hi havia un cactus gegant.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies (Barcelona: Club Editor, 1966)