L’endemà dinaren junts. Ella duia un vestit sastre de gavardina i un canotier blanc amb un vel negre que li penjava a l’esquena. I a la solapa s’hi havia clavat l’agulla que li havia regalat el seu marit els primers temps de casats: una ferradura de brillants i topazis que la Teresa detestava perquè, deia, les ferradures no porten sort ni als cavalls.

Mercè Rodoreda, Mirall trencat (Barcelona: Edicions 62, 1984 [1974]), pàg. 173

De feministes, no n’hi havia. La feminista era un personatge del passat. Un personatge d’abans de la guerra europea, de fet una heroïna finisecular, que en el millor dels casos feia somriure. És clar que en el nostre país, i concretament a la ciutat de Barcelona, la feminista modèlica, vestida de negre fins al coll, canotier sobre el cabell recollit a la nuca, que brandava el paraigua, com a arma ofensiva contra la policia, que organitzava vagues de la fam, que esquinçava pintures dels museus, que metrallava amb tomàquets els oradors parlamentaris, no existien. Les nostres feministes provenien de la petita burgesia, de la menestralia catalanista i es comportaven d’una manera discreta, disposades a resoldre problemes imminents, com és ara: «Com ha de guanyar-se la vida una noia de classe mitjana, com cal i sense dot?»

Maria Aurèlia Capmany, Dona i societat a la Catalunya actual (Barcelona: Edicions 62, 1978)