Abans de marxar em regales un braçalet de fils de colors d’aquests que fas tu mateix i que a mi tant m’agraden. Mentre me’l lligues al canell esquerre m’adono que en tens un d’igual al teu canell. I així vaig acumulant braçalets de fils cada cop que ingresso. Aquests instants els recordo com els moments de complicitat més grans que hi ha hagut en la meva vida. Cap anell, cap petó ni cap mirada es pot equiparar a la sensació dels teus dits llargs, prims i àgils lligant els fils de cada un dels braçalets al meu canell esquerre, el que millor guarda, casualment, el pols o timó de la vida.

Anna Altisén, Quan vaig deixar de ser natura lleugera (Barcelona: Empúries, 2013)

Resulta que, de cop, una nena va veure que una altra lluïa un braçalet d’or que li va semblar que era el seu. «Ei! D’on l’has tret?», li va preguntar a la que el portava, i ella va respondre: «És un regal que m’ha fet la Karina perquè ella en té tres, de braçalets». Es veu que la Karina havia estat convidada a casa de la nena que havia perdut el braçalet. Quina casualitat!

Rosa Maria Pascual, On vas, Irina? (Maçanet de la Selva: Gregal, 2014)