L’havia oblidat, o així m’ho semblava. Vestia de negre, com de costum, i al canell dret lluïa un rellotge groc. Però ja no movia els braços i la seva manera de caminar havia deixat de recordar el ritme d’un cavall. Tot ell semblava haver-se mesurat, tallat a una altra mida.

Mercè Ibarz, A la ciutat en obres (Barcelona: Quaderns Crema, 2002), pàg. 81

   —Senyor Sanleón, sóc Oriol Martí —es presentà.
   —Tant de gust —féu l’artista a penes sense mirar-lo, enderiat com estava amb la tela.
   —Em permet uns minuts del seu temps?
   —És important?
   —L’empresari Juan Lloris està molt interessat en la seua obra.
   Darrere d’Oriol, Juan Lloris assentia. Més que interessat, la cara de l’empresari era tot un poema, d’algú que intenta explicar-se una presència insòlita. L’artista va mirar Lloris, va mirar exactament el monumental Rolex d’or que duia al canell dret. Encara va observar amb més exactitud el seu aspecte rude de nou-ric, que diferia del posat més discret de l’acompanyant.

Ferran Torrent, Societat limitada (Alzira: Bromera, 2002)