Un papa en camisa, assegut en la cadira de forat redó, també és papa, i quan el barber li passa i repassa la navalla pel bescoll i per les galtes, també, és un papa calb ben afaitat, si el seu cap és coronat amb la tiara queda coronat per sempre, i si seu en la càtedra de Sant Pere ja serà fins a la mort la seua cadira, pel temps que Déu, no els homes, li vulguen atorgar de corona i de vida, havia dormit poc aquella nit, repassant amb el cerimonier Burkhard els detalls del programa litúrgic i comprovant amb el governador de la ciutat els preparatius fets en places i carrers, estudiant la disposició de les tropes amb el capità de la guàrdia i revisant els comptes de despeses amb el cardenal camarlenc, ja sabia prou que no pot ser bon príncep qui des dels primers dies no fa sentir sense ni un error ni un mal pas la majestat dels seus actes, ni pot ser bon pastor qui no té un ull posat en els gossos de guarda i l’altre en l’amor i el temor de les ovelles.

Joan F. Mira, Borja Papa (València: Tres i Quatre, 1996), cap. I

Anava discretament maquillada, amb els cabells llargs i ara més llisos que arrissats recollits al bescoll i lligats amb un llaç, i semblava una companyia professional i perfecta, tan perfecta i professional com la infermera: el seu germà sabia triar bé les dones, va pensar Salvador, almenys les dones amb qui no s’havia casat.

Joan F. Mira, Purgatori (Barcelona: Proa, 2003), pàg. 152