A l’hora del pati, ells jugaven a futbol, a fotre’s cops de puny i a cavar clots a terra, i no mostraven cap inquietud per saltar a la goma o a la corda, per posar un peu darrere l’altre amb el oro-plata, arrencar cebes, pastar truitetes d’herba o saltar a la xalma, per exemple, unes activitats mil cops més apassionants. Bé, per arrencar cebes potser sí que hi posaven més interès, perquè el mecanisme del joc implicava l’obligació d’agafar les xiquetes fermament per les parts toves, tindre’ls el cul ben encaixat a l’entrecuix i, de retruc, fer unes grans demostracions de força que ens deixaven braços i ventre baldats.

Marta Rojals, Primavera, estiu, etcètera (Barcelona: La Magrana, 2011)

Disset anys i l’Irineu encara arrencant cebes amb xicots i mosses més joves que ell. Que als grans ja eren les mosses que no els deixaven jugar, per barroers i pel mal governar que tenien. I l’Irineu amb els petits, eixancarrats i aguantant amb totes les forces, el pit enclastat a l’esquena d’elles i les mans allà on podien. Jugant a arrencar cebes.

Felip Vendrell, «L’hereu de la Serra», dins Històries de l’amor pagès. Costums i usos amorosos dels pagesos catalans (Barcelona: Grata, 1997), pàg. 98